Presentació del llibre “Un bon país no és un país low cost” / CRISTINA CALDERER
El dia 25 de novembre de 2014, tres setmanes després de la consulta sobre la independència de Catalunya del 9N, el llavors president de la Generalitat Artur Mas va fer una conferència a l’Auditori del Fòrum de Barcelona. Amb una posada en escena sòbria, Mas va detallar el que considerava que havien de ser els següents passos perquè els ciutadans de Catalunya poguessin decidir finalment quina havia de ser la relació amb Espanya. Aquell dia Mas llençaria la seva proposat d’eleccions plebiscitàries amb una única candidatura sobiranista que representés el vot afirmatiu a la independència. Durant la conferència el llavors president va justificar la seva aposta per la independència dient que Catalunya “podria ser un bon país”.
Miquel Puig, destacat economista, va escoltar atentament la conferència i va reflexionar sobre l’afirmació que Catalunya podria ser un bon país. Si ho podria ser, és que ara per ara no ho és, reflexiona Puig. Aquest és el punt de partida que pren el llibre Un bon país no és un país low cost (Edicions 62), on l’economista mira de definir primerament què és un bon país per després detallar per què Catalunya (i Espanya) no ho és encara que tinguin potencial per ser-ho. El subtítol del llibre, Una proposta contra la indecència, és prou cridaner per voler saber què considera decent o indecent l’economista.
És justament aquest, la decència, l’indicador que Puig utilitza per valorar els diferents països. «Una societat decent és la que tracta bé els seus ciutadans» és la frase que obre el primer capítol del llibre. A ningú no se li escapa que el criteri decent-indecent és arbitrari, però Puig estableix un mecanisme fonamentat en indicadors materials que permet comparar països diversos. Aquest procediment té en compte la prosperitat (PIB per càpita expressat en termes de ‘poder de compra equivalent’) i l’equitat d’un país (tenint en compte l’índex de Gini). Basant-se en aquests dos eixos Puig considera que un país s’acosta més a la decència com més pròsper i equitatiu és.
El llibre Un bon país no és un país low cost es basa en la ferma convicció que els governants són realment capaços de dirigir l’economia d’una societat segons els objectius que s’estableixin. Potser per arribar als objectius cal que passin algunes dècades, però la tesi de l’autor és que per ser un país decent tot el que cal és promoure polítiques en aquest sentit. El principal problema que Miquel Puig identifica i que cal redreçar és l’enorme quantitat de treball poc qualificat i de baix sou. «En definitiva, si Espanya és un país molt desigual és fonamentalment perquè els que hi treballen són massa pocs i perquè massa dels que ho fan estan poc formats i mal remunerats.» — escriu Puig.
La conseqüència directa del treball barat és, segons l’economista, la baixa productivitat. Com hem dit anteriorment, la idea de fons del llibre és que els governants són capaços de dirigir l’economia segons considerin. Com s’explica llavors que la productivitat sigui baixa i a més no hi hagi perspectives que augmenti? «Perquè les nostres autoritats estan entestades a reduir-la» – considera Puig. Per justificar aquesta afirmació tan directa Puig cita unes declaracions del ministre d’economia Luís de Guindos (el llibre el rebateja com a Manuel de Guindos), de la presidenta de la patronal d’empresaris de les Illes Balears Carmen Planas i de l’economista María Jesús Fernández. Basant-se en declaracions concretes de persones d’àmbits diversos Puig vol justificar una conspiració per mantenir la productivitat baixa. «Insisteixo que no es tracta d’una fatalitat, sinó d’una conseqüència dels nostres objectius: perseguim l’augment de l’ocupació, no de la productivitat, i això és el que obtenim i el que obtindrem.» — diu Puig.
El fet de tenir una economia basada en treballs poc qualificats i poc productius comporta unes conseqüències nefastes que dificulten que Espanya (o Catalunya) pugui ser considerat un país decent. Un dels grans problemes és la manca de sostenibilitat del sistema públic de pensions, que a més està afectat per altres factors com la fractura demogràfica o la temporalitat de gran part del treball (sobretot juvenil). Un altre és el manteniment de l’educació i la sanitat públiques, pilars fonamentals de l’estat del benestar. Algú que cobri mil euros (o menys) mai no arribarà a cotitzar prou per pagar els serveis rebuts. Quan aquesta situació no és anecdòtica sinó sistemàtica l’estat del benestar pot arribar a col·lapsar-se.
Tenint en compte que el tema de la immigració és polèmic Miquel Puig és especialment curós de justificar tota afirmació que escriu en el capítol que hi dedica. Per Puig la immigració no és positiva o negativa en termes homogenis, sinó que depèn de la seva qualificació i de l’edat amb què arriba. «Un immigrant de baixa qualificació sempre té un impacte negatiu, que és màxim si arriba poc després de néixer (perquè és escolaritzat)», i en canvi, «un immigrant de qualificació alta sempre té un impacte positiu, que és màxim si l’edat d’arribada és entre els 40 i 45 anys (perquè ni és escolaritzat ni passa pel període d’aprenentatge, en què els ingressos sempre són més baixos que en la plenitud de la vida laboral)». El problema és que com Espanya crea molta ocupació poc qualificada els immigrants que venen són poc qualificats, fet que sumat al que Puig considera «el bonisme de bona part de l’esquerra que ha sucumbit a l’atractiu de l’eslògan “Papers per a tothom”» té un resultat «letal per a l’estat del benestar tal com el coneixem».
A la part final del llibre l’economista Miquel Puig proposa la seva solució: si el principal problema que allunya Espanya de la decència tal com Puig la defineix és el treball poc qualificat que genera salaris baixos, el que cal és un augment significatiu del salari mínim interprofessional. Com l’argument usual en contra el salari mínim és la creació de llocs de treball l’economista ja té la resposta preparada: «És possible que un salari mínim elevat faci que es creïn menys llocs de treball de baixa qualificació, però això només es traduirà en atur si es dóna com a mínim una condició addicional: que hi hagi molts treballadors autòctons poc qualificats. Ara bé, Espanya té la taxa de fertilitat més baixa d’Europa occidental i és un dels països amb major proporció de joves que curses estudis universitaris. On és la necessitat de crear tants llocs de treball poc qualificats?»
Observat globalment, el llibre Un bon país no és un país low cost descriu de manera metodològica un problema concret (el treball poc qualificat) per donar una solució concreta (l’augment del salari mínim). Miquel Puig argumenta el seu relat aportant dades d’altres països i desenvolupant diverses teories econòmiques. Val a dir que el llibre seria molt més complet si s’haguessin tractat les conseqüències mediambientals del creixement econòmic continuat, que ell considera bàsic per a la prosperitat. Difícilment el planeta Terra podrà aguantar un creixement desmesurat gaires segles més, de manera que és gairebé obligat plantejar una esmena a la totalitat al sistema econòmic. De totes maneres, és comprensible que Puig no miri tant a llarg termini i proposi solucions per un problema que es considera immediat.
Forbes Gump 